El dijous 9 de gener vam tenir el plaer de comptar en el club de lectura, amb la crítica literària, llibretera i professora, Marina Porras. L’ampli coneixement de l’obra rodorediana, la seva capacitat de síntesi, de comunicació, de contextualització, enriquit amb la lectura de fragments ens va deixar un regust de felicitat, d’aprenentatge i de ganes de relectura.
Marina Porras va contextualitzar el Carrer de les Camèlies dins de l’obra de Mercè Rodoreda, una de les obres menys conegudes, que es situa en mig de la seva producció literària. Va aproximar-nos a la figura de l’autora, el seu inici en el periodisme, entrevistant a escriptors, el seu ferm compromís envers la voluntat de ser escriptora. L’exili a Ginebra als anys 50, període en que comença a estar estable econòmicament i comparteix vida amb Armand Obiols, i repren la seva activitat literària, estroncada al 1938 amb Aloma. És en aquesta etapa quan inicia Mirall trencat, al 1962 publica la Plaça del Diamant, editada per Joan Sales, al 1966 el Carrer de les Camèlies… Una etapa en què l’autora ja ha trobat la seva veu literària.
Els comentaris de Marina Porras, sobre la novel·la el Carrer de les Camèlies, s’entrellaçaven amb altres obres de l’autora. Va destacar aspectes clau com la narració en primera persona, la brevetat dels capítols i el poc ús de la descripció, els ressons de Cecilia Ce amb altres protagonistes de l’obra de Rodoreda, com Colometa, la seva innocència… argumentant-ho amb la lectura del pròleg de Mirall trencat, el testament literari de Mercè Rodoreda, on la pròpia escriptora parla dels seus personatges:
(…) sóc una persona com les altres, carregada de personalitats i potser la més arcada de les meves múltiples personalitats és una mena d’innocència que em fa sentir bé en el món on m’ha tocat de viure. Per desig d’escriure amb una certa diosincràsia, he cultivat, des de fa molts anys —i això és innocència—, una mena de puresa —que en el fons deu voler dir ser un mateix— amb el mínim d’adulteracions possible. He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima i he cultivat l’admiració per les coses que em fan un bé: pel quiet poder de les flors que em procuren moments inefables, per la lenta paciència de les pedres precioses, màxima puresa de la terra, pels grans abismes d’aquest cel tan proper i tan llunyà alhora, on brillen i tremolen totes les constel·lacions.
Això fa que hagi passat temps rudes i rudeses de tota mena sense que tot plegat m’hagi marcat profundament. No vull dir que la maldat i la perversitat m’acorin; subscric la frase cèlebre: «Res del que és humà no m’és estrany.» Però la innocència, perquè s’adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m’enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics. Els herois d’alguns contes de Hemingway, els servents negres de les novel·les de Faulkner, la noia de Light in August que travessa mig Nord-Amèrica a peu o a dalt de camions en busca de l’obrer agrícola que va embarassar-la, que estima i que no sap on para.
Colometa, Cecília, el jardiner, Armanda, Eladi Farriols, Valldaura, són, cadascun a la seva manera, personatges innocents. I que siguin innocents em basta.
Cecilia Ce no té familia, no té passat. És una dona que està molt a prop de morir-se, però sempre se salva. Solitària, mancada d’origen, tradició i referents, no té res. Viu a través de la prova-error, enamoradissa, prostituta, s’enamora dels clients, uns protagonistes masculins que funcionen com a arquetip, on Mercè Rodoreda relaciona l’home, amb el barri on viu i l’expoli que fa d’ella. Una Cecilia que no es desviu pels diners, no treu res de posseïr coses.
Una dona que camina per la ciutat de Barcelona, des de les platja a la muntanya, de les barraques, a l’eixample i al tibidabo, tot travessant la rambla. El Carrer de les camèlies ve podria ser una alegoria politica sobre Barcelona, prostituida, com ella. La vetllada si una cosa va mostrar, son les múltiples lectures i discursos, que pot tenir aquesta obra, que per algunes també és un retrat de la violència masclista.
I la trobada va arribar a la seva fi. I en aquest epíleg van aparèixer Mercè Rodoreda i Josep Pla, com els escriptors catalans més importants del segle XX, segons Marina Porras. Dos autores que mantenen viva la memòria d’abans i després de la Guerra, que ens mostren la destrossa de la Guerra i el buit de la postguerra.
