Darrere de l’edifici de la Biblioteca Caterina Figueras s’amaguen un munt d’històries. El fet d’haver-se construït el 1928 i haver estat una escola abans de Biblioteca, fa que dins de les seves parets, hagin succeït moltes coses.
Avui ens endinsem en la vida de Pepita Fernandez de Aramburo, que està estretament lligada a la de la seva mare, Concepció Artigas.
Pepita Fernández de Aramburo dóna nom a la sala de formació, una sala concebuda per a l’acompanyament digital d’usuaris i ciutadans, orientada a l’aprenentatge en la cerca d’informació, la realització de tasques electròniques o la utilització d’eines tecnològiques. Concepció Artigas, dóna nom a l’espai de lectura, de l’actual Biblioteca.
Concepció Artigas Coll, fou una mestra, nascuda el 1886 al si d’una família barcelonina benestant. Va donar classes de parvulari a Tona en temps de la República, durant la Guerra Civil i durant la postguerra fins a la seva mort el 1952. Influïda pels corrents pedagògics de finals del segle XIX i començaments del XX porta a Tona, conjuntament amb altres mestres, els mètodes Decroly i Montessory i l’esperit de l’Escola Nova de Ferrer i Guardia.
A les aules de Tona s’implantaren, no sense resistències, aquestes metodologies i els ideals republicans de l’escola pública, catalana, plural, mixta, igualitària, laica i respectuosa amb la diversitat de l’alumnat. Aquest model d’escola que pretenia acabar amb l’analfabetisme i l’absentisme escolar, endèmic en el nostre poble, fou impulsat decididament per la Generalitat de Catalunya. Concepció́ Artigas Coll fou presidenta del Consell local de Primera ensenyança de Tona, creat el novembre 1936, durant la guerra civil. Malgrat les dificultats, tant el consell com l’Ajuntament de Tona van treballar per escolaritzar a tots els nens i nenes del municipi, així́ com per atendre desenes d’infants i joves refugiats [ a Tona ] per culpa de la guerra. A petició́ dels mestres, les autoritats locals van comprar un gran nombre de llibres i material didàctic i ampliaren les instal·lacions educatives. La victòria de Franco suposa la fugida a l’exili d’alguns professors. Els que restaren al poble foren sotmesos a un procés de depuració́, mitjançant un judici que determinaria si eren o no addictes al nou règim. A finals de 1940 i gràcies a l’aval de diferents persones del poble i del mateix rector, Concepció́ Artigas Coll pogué́ reincorporar-se (després de mesos de patiments i incerteses) a la seva plaça de parvulista.
Sota el règim franquista l’ensenyament públic va parir un greu retrocés a Tona. Es va retornar a un sistema autoritari i dogmàtic, els càstigs físics i la manca de recursos foren una constant i les aules retornaren al model pedagògic del segle XIX.
El 1942, Concepció́ Artigas Coll entregà un informe a l’Ajuntament de Tona on s’hi assenyalaven greus irregularitats, tant econòmiques com administratives, comeses reiteradament pel director nomenat pel nou règim. Aquests fets van ser reconeguts i traslladats pel mateix consistori a l’administració́ educativa, si bé no implicaren cap mena d’intervenció.
Tona començà̀ un llarg període de greus deficiències educatives.
Concepció́ Artigues Coll, com tantes altres mestres, fou una dona avançada al seu temps, lluità pels drets de les dones fou una persona independent, íntegra, intel·ligent i de caràcter que va tenir una gran dedicació als seus alumnes i demostrà sempre una clara voluntat de servei a la comunitat.
Durant la Guerra Civil i la postguerra, la seva filla Pepita Fernández de Aramburo Artigas fou habilitada durant la Guerra Civil per impartir classes, ja que molts mestres foren mobilitzats i marxaren al front.
Durant la Guerra i els anys posteriors, participà en divers iniciatives, com el menjador escolar, l’escola d’adults i altres.
Concepció Artigas i Pepita Fernandez de Aramburo quedaren en el record de tota una generació́, per la seva professionalitat i bon tracte, i també per haver lluitat per la millora de l’ensenyament públic a Tona en circumstancies especialment dures i difícils.
Text sobre, Concepció Artigas i Pepita Fernández de Aramburo, escrit per Ramon Sala Fernández de Aramburu.
