… Decid que queréis vernos esclavas y no compañeras vuestras; decid que de un ser que siente y piensa como vosotros queréis hacer unos juguetes vanos, unas máquinas […] que, a medida de vuestro deseo, estén alegres…
Flavio, 1861
Yo, sin embargo, soy libre, libre como los pájaros, como las brisas; como los árabes en el desierto y el pirata en la mar…
—
“Lieders”, 1858
Rosalía de Castro va néixer un 24 de febrer, com avui, de 1837, sota una particularitat: el dia del seu bateig, ni el seu pare ni la seva mare eren presents, la seva padrina, es va fer càrrec d’ella. En la seva partida de naixement s’especificava que era “filla de pares incògnits”. Potser per això els seus versos i contes per adults, tenen cert caire de tristesa, culpa i ressentiment. En realitat, Rosalía, era filla d’un capellà i d’una noble gallega d’una família vinguda a menys. A cinc anys la seva mare es va encarregar d’ella i li va donar molt, molt d’afecte. Rosalía la va estimar sempre, quan es va morir, li va dedicar un preciós poema titulat A la meva mare.
A l’escola primària va mostrar ja aptituds per a versificar. En 1854 va interpretar el paper principal del drama Rosmunda, de Gil i Zárate, en el Liceu de la Joventut; i en el 1860, ja casada, va participar en una funció dramàtica a benefici dels ferits en la campanya d’Àfrica, també a Santiago.
Rosalía de Castro va contreure matrimoni amb l’escriptor gallec, Manuel Martínez Murgía. A l’any següent Rosalía va donar a llum a la seva primera filla, Alejandra, i va tenir sis fills més, dos dels quals van morir. Van residir a Madrid i Simancas, on va escriure la majoria de les composicions de Follas noves.
Rosalía tenia una salut delicada i aquesta negra ombra que veia en el sol, en el riu, en les estrelles i en l’aurora, era una manera de parlar també de la por a la mort. Va viure consagrada a la llar, als seus fills i al seu marit, sense aspirar a cap glòria reclosa plenament en la vida privada, i va ser el seu marit qui la va convèncer per a publicar les seves obres. Amb 48 anys va emmalaltir de càncer i es va refugiar a la casa de Padró. Gràcies a la imaginació, va aconseguir vèncer les seves pors al final de la seva vida: compte la llegenda que, abans de morir-se, va demanar que li posessin una flor entre les seves mans i que obrissin la finestra de la seva habitació: “Vull veure la mar”, va dir. De la mateixa manera que una interrogació havia marcat el seu naixement, una altra va marcar el seu comiat. Després d’obrir la finestra, tots es van preguntar, mentre contemplaven el jardí, amb l’oceà a quilòmetres i quilòmetres de distància, com Rosalía havia aconseguit anar-se’n amb les ones. Va morir el 15 de juliol de 1885.
Per a saber més
Fundació Rosalia de Castro
Rosalía de Castro a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
