El Castell de Tona és un dels típics turons testimoni de la Plana de Vic. Format per margues grises eocèniques d’origen marí, la presència d’un graó de gres a la part superior li ha donat prou solidesa i l’ha convertit en un espai apte per a l’ocupació humana. Aquí va néixer el poble medieval de Tona, a partir de l’església parroquial de Sant Andreu i del castell. Tant l’església com el castell són documentats des de l’any 888 (o 889). El fossat excavat davant la torre de guaita, a més de tenir una funció defensiva, també devia recollir aigües pluvials. Al segle XIII els documents ja citen la sagrera de cases del voltant de l’església, originàriament preromànica. El temple actual és romànic (segle XI), com ho testimonien la decoració llombarda exterior, la volta de canó i l’absis. Hi ha, annexades, dues capelles laterals d’estil gòtic i, també, el campanar barroc (segle XVIII).
La tonda, cisterna oberta o dipòsit d’aigua d’una capacitat de 300 m3 ha estat fonamental per a la vida al pla del Castell des de temps antics (èpoques
ibèrica, romana i medieval). Avui sabem, gràcies a unes prospeccions de georadar, que diversos canals repartits en el pla conduïen l’aigua cap a la cisterna. Segons una hipòtesi del final del segle XIX, el terme llatí que correspon a aquesta estructura, tonna o tunna, podria haver donat nom
al poble.
El poblet del Castell es va anar abandonant a partir del segle XVI, per les dificultats de la vida dalt el turó i per les noves perspectives que, a baix, la proximitat del camí ral de Vic a Barcelona oferia. Als costats d’aquesta via de comunicació és on es va formar el poble actual. L’antiga rectoria, també anomenada cal Campaner, va ser la darrera casa habitada del Castell (fins al 1921).
