Mar fa sal, mur fa murtra, or fa sort, mort fa mal./ Viure, també, i, de vegades, fa beure. I mareja
—
Avui volem recordar amb aquests versos al poeta badaloní Joan Argenté i Artigal, que ens va deixar físicament ahir 6 d’agost. Al llarg de la seva vida va combinar la professió d’advocacia amb la seva activitat en les lletres, en l’àmbit de la poesia, la dramatúrgia i la traducció.
El rememorem amb l’article escrit per Albert Ibáñez al bloc de la Institució de les Lletres Catalanes, amb la veu de Joan Argenté llegint un dels seus poemes, en motiu de la inauguració de l’Espai Betúlia i amb la transcripció de la cançó El clar país, una de les adaptacions que el poeta va fer d’algunes cançons que Jacques Brel va estar a punt de gravar en català al 1962.
Per a saber més
Entrevista a Joan Argenté i Artigal a Bétulo
Joan Argenté i Artigal a Espai Betúlia. Exposició Joan Argenté. L’home i el personatge.
El rememorem amb l’article escrit per Albert Ibáñez al bloc de la Institució de les Lletres Catalanes, amb la veu de Joan Argenté llegint un dels seus poemes, en motiu de la inauguració de l’Espai Betúlia i amb la transcripció de la cançó El clar país, una de les adaptacions que el poeta va fer d’algunes cançons que Jacques Brel va estar a punt de gravar en català al 1962.
Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d’atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.
Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l´oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.
Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.
Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.
Per a saber més
Entrevista a Joan Argenté i Artigal a Bétulo
Joan Argenté i Artigal a Espai Betúlia. Exposició Joan Argenté. L’home i el personatge.
