Miguel Delibes neix a Valladolid el 17 d’octubre de 1920, sent el tercer de vuit germans. És llicenciat en Dret per la Universitat de Valladolid i ha compaginat la literatura amb la seva càtedra de Dret Mercantil a l’Escola de Comerç de Valladolid i amb el periodisme professional. Al 1936, una vegada acabat el batxillerat, ingressa a l’Escola de Comerç al mateix temps que estudia modelatge i escultura a l’Escola d’Arts i Oficis. Al 1938 s’enrola voluntàriament a la Marina, sent destinat al vaixell “Canàries” fins que acaba la guerra. La seva vocació periodística, tan decisiva tant per a la seva vida com per a la seva obra literària, comença curiosament com a dibuixant, al ingressar al 1941 en el diari “El Norte de Castilla”. Al 1944, entra a la plantilla com a redactor i al 1958 arriba a ser director, càrrec que ocupa fins a 1963. Al 1945 guanya les oposicions a la Càtedra de Dret Mercantil i obté plaça a l’escola de Comerç de Valladolid. Després d’algun temps com a periodista, s’inicia en la novel·la, és al 1947 amb la seva primera obra, La sombra del ciprés es alargada que guanya el Premi Nadal. Al 1946 es casa amb Àngels de Castro, amb qui té set fills i de la qual envidua al 1974. La seva dona va ocupar un paper fonamental a la seva vida, convertint-se com ell mateix ha manifestat moltes vegades, en la meitat de si mateix. Al 1974 mor la seva esposa i un any després Miguel Delibes ingressa a la Real Acadèmia de la Llengua. Al 1983 rep el premi Cervantes i al 1984 se li concedeix el “Llibre d’Or” dels llibreters espanyols com autor de l’any, a més de rebre el Premi de les Lletres de Castella-Lleó.
Enllaços sobre Miguel Delibes
https://canales.nortecastilla.es
https://cvc.cervantes.es
https://cvc.cervantes.es/actcult/delibes/
https://cvc.cervantes.es/actcult/delibes/
Entrevistes
Entrevista realitzada pel diari El País
Entrevista a RNE. (Ràdio)
“De pequeño me turbó la idea de que mi padre se muriera y me dejara solo”
“La televisión ha sustituido al abuelo como contador de historias”
“La televisión ha sustituido al abuelo como contador de historias”