Si no coneixeu el portal digital de la Biblioteca, Biblio Digital, avui us animem a indagar en el seu catàleg, de milers llibres, en format electrònic. Un fons accessible amb el carnet de la Biblioteca.
D’entre tots ells, avui, et parlem d’un. D’un poemari.
Poques setmanes abans de morir, Joan Margarit va deixar escrits els poemes que componen “Animal de bosc”. Una obra a la qual va dedicar l’últim tram de la seva vida. El mateix poeta el considerava “el millor dels meus llibres”. Nosaltres no sabem si és el millor, però sí, que és preciós.
Poesia, intimitat, solitud, mort, amor i serenitat.
La mort, on comença el misteri, vista, com un tornar a casa.
Us animem a llegir els seus versos, en paper o digital…
Us deixem amb el poema:
Dona callada
M’ha costat molt d’entendre’t:
t’imagino amb les penes, grans i fondes,
i amb tan poques paraules. Quant temps fa
que el teu silenci és part de mi mateix!
Tu calles i jo parlo. Així ens estimem.
La forma d’enyorar la nostra filla
és també diferent. Com saber a vegades
si ets tu o jo el que està en el lloc més fred?
Parlo des d’un matí que ha estat estrany.
Sorties de la dutxa i jo hi entrava,
com sempre agafant-me a les barres
que per seguretat li vam posar a la noia.
Sota l’aigua he plorat i tu, eixugant-te,
amb tristesa m’has dit:
No ploris més, tan vells no podríem cuidar-la.
Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,
d’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.
I ara, com en direm de tot això?
Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?
Tu i jo estem més junts cada vegada,
i, junts, ens allunyem.
Com aquest centelleig de les estrelles.
