Últim passeig
Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.
La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.
—
Del poemari, Joana.
Joan Margarit
El 16 de febrer moria a Sant Just Desvern, el poeta i arquitecte Joan Margarit. Des de la Biblioteca ens sumem al record dels seus versos, que són una manera de recordar la seva vida, amb l’exposició dels seus poemaris i convidant als lectors digitals, a llegir a Joan Margarit a Ebiblio.
El poema que escollit pertany al poemari, Joana, dedicat a la seva filla que estava afectada de la síndrome de Rubinstein-Taybe, una deficiència alhora física i psíquica que implicava problemes motors que l’obligaven a utilitzar crosses i cadira de rodes. Aquesta obra relata els darrers vuit mesos de la seva filla, Joana. Tal com el mateix Joan Margarit va dir: “ella va comprendre que el seu benestar depenia de l’afecte dels que l’envoltaven i va aprendre molt aviat que l’afecte genera més afecte”.
Joan Margarit va néixer a Sanaüja, Lleida, l’onze de maig de 1938. Els seus pares Joan Margarit, arquitecte de Barcelona, i Trinitat Consarnau, mestra, de L’Ametlla de Mar s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a refugiar-se a casa de l’àvia paterna. Acabada la guerra i fins a l’any 1948, la família va canviar moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De tornada a Barcelona Joan Margarit va cursar el batxillerat en l’Institut Ausiàs March. L’any 1954 la família es va traslladar a les illes Canàries i, des de 1956, Margarit va estudiar arquitectura a Barcelona. En 1962 va conèixer a Mariona Ribalta, amb la qual es va casar l’any següent. La parella va tenir quatre fills i van fixar la seva residència a Sant Just Desvern, on tenia també l’estudi d’arquitectura. Joan Margarit ha estat director del Laboratori de l’Institut Nacional de Control de Qualitat a l’Edificació a Barcelona, i membre del Consell Científic i Tecnològic de la Generalitat de Catalunya i de la Comissió Tècnica de Tetracero, de Mallacero i d’INTEMAC. Des de 1968 i fins a la seva jubilació, Margarit va ser catedràtic de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
Els seus inicis literaris, sempre dins del terreny de la poesia, els trobem en obres en castellà com Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965) o Predicción para un bárbaro (1979). Amb L’ombra de l’altre mar i Vell malentès (Premi de la Crítica), que apareixen l’any 1981, comença a publicar la seva obra poètica en català, idioma que utilitzarà fins a l’actualitat per a la creació literària. Així, Cants d’Hekatonim de Tifundis (1982) obté el Premi Miquel de Palol i de la mateixa època són les obres Raquel, La fosca melangia de Robinson Crusoe, El passat i la joia (1983) i L’illa del tresor (Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona, 1985). Tots aquests títols són recollits en el volum L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 (1985). Amb Mar d’hivern obté el Premi Carles Riba (1985) i amb La dona del navegant el Premi Serra d’Or (1982). Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) suposa una selecció poètica essencial realitzada pel propi autor que recull el més representatiu d’obres com, a banda de les ja esmentades, La dona del navegant (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999) o Joana (2002). Cal destacar, també, els poemaris Càlcul d’estructures (2005) i Casa de Misericòrdia (2007), obra mereixedora, l’any 2008, dels premis Cavall Verd de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del Premi Rosalía de Castro del PEN Club, del Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i del Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol. Ha publicat, també, Misteriosament feliç (2008), Es perd el senyal (2012) i Des d’on tornar a estimar (2015), entre altres.
Té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, l’èuscar, l’hebreu, el portuguès i el rus.
El 2015 és reconegut amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, en reconeixement a la seva trajectòria i a la divulgació que ha tingut la seva obra.
Savis-part1 from Joan Margarit on Vimeo.
