Marta Vives ens va enamorar, amb la seva forma de ser i relacionar-se, amb el seu somriure, la brillor dels seus ulls, la seva veu radiofònica i l’estima per la llengua, amb la manera i la capacitat de comunicar, que assoleixen aquelles, que parlen d’allò que estimen.
La periodista i escriptora, autora del llibre, Diguem-ne amor, ens va parlar de les vivències reals, que conformen la novel·la, dels personatges de carns i ossos que s’amaguen a les seves pàgines. Una obra híbrida, que s’aproxima més al periodisme que a la novel·la, que neix mentre seu davant d’una persona desconeguda, compartint, conversant, coneixent-se, cercant les veritats (subjectives) de les històries viscudes, que tenen a veure amb el cor de veritat, amb la pell, que s’allunyen de l’artifici i de voler fer-ho bonic.
Marta Vives, a la que podem continuar llegint al diari Ara, en la seva columna “Amor i pebre” ens va parlar d’alguns dels seus referents, com Mercè Rodoreda i Montserrat Roig, de com s’enfronta a una història, de com després de buscar veus que li agraden literàriament, intenta convertir-les en literatura, per a evitar que soni a entrevista, a crònica, aportant sensibilitat. Des de l’honestedat i el respecte, primer envia les històries a les persones implicades, després de la seva aprovació, ho remet a l’editorial, rebaixant-les quan cal. Així construeix Marta Vives, el cos literari de Diguem-ne amor, un recull de ventalls d’amors possibles.
Dotze històries novel·lades, on es deixa clar al lector en el pòrtic, seguint el consell de Màrius Serra, que el que es llegirà, són històries reals que versen sobre l’amor, l’amor en un sentit ampli, on sense buscar-ho, la violència a vegades aflora. En les narracions hi ha dolor, pèrdua, amistat, sensualitat, vida. Al llarg de la vetllada van apareixent històries, la de Victor i Jose, la de Cinta i la seva gossa Llua amb en Silvio un sense sostre a qui ajuden a deixar el carrer, la tieta (la seva preferida), la història de Marcel i Zuber que s’estimen més enllà de les fronteres i de les regles establertes…
La conversa també ens va portar a parlar de Barcelona, totes les històries succeeixen a la ciutat comtal, malgrat que molts dels protagonistes sovint no són barcelonins; de la vida, d’aquesta simultaneïtat de patiment i amor a la vegada, que la cobreix; de la confluència entre autor, editors, dissenyadors, il·lustradors, de les necessitats d’uns i altres.
I la periodista Marta Vives, que ha tingut la sort d’entrevistar molts autors que admira en secret, va recordar en la conversa a un d’ells, el poeta Joan Margarit, a qui li deu, el títol del seu llibre, Diguem-ne amor. Un vers transformat en títol, extret del poemari Animal de bosc, un llibre, el darrer, on el poeta arquitecte, reflexiona sobre la seva pròpia mort.
Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,
D’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.
I ara, com en direm de tot això?
Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?
Dona callada de Joan Margarit.
