Tres dones i la sensació de no encaixar és el nexe en comú a les protagonistes del tríptic de l’escriptora Eva Baltasar. La també poeta ens va acompanyar el passat dijous, 9 de març. Situades en cercle, dalt de l’escenari de la Canal, la conversa literària va transitar per la maternitat, la incomunicació, el procés de deconstrucció-reconstrucció d’un mateix i l’ofici d’escriure.
Eva Baltasar de forma pausada i amb l’ús d’un exquisit llenguatge ens va parlar de maternitat. A Permagel la protagonista té una mare tòxica, castradora i controladora que la porta a desitjar no ser mare. A Boulder, la relació de parella de dues dones, es veu transformada, quan una d’elles sent el desig de donar vida i l’altre, sense desitjar-ho, per amor, accedeix. A Mamut, la protagonista es deixa arrossegar pel pur instint, com les bèsties, essent una maternitat biològica.
La incomunicació és un fil que també es repeteix en el tríptic. Un tríptic amb connotacions clares a la geologia, cada títol fa referència a una part de la terra que té molt a veure amb cada una de les dones que alimenten la narració. Les tres protagonistes tenen un problema de comunicació. A Permagel la comunicació només es produeix entre la protagonista i una neboda. A Boulder, la incomprensió invadeix a la relació de parella, a Mamut, la protagonista s’aïlla voluntàriament.
En detenir-nos en Mamut, la novel·la que formava part de la programació del Club lector, Eva Baltasar albira elements de l’obra i dels seus protagonistes. La dona sense nom, protagonista de la narració, fa un intent aïllant-se a la muntanya, d’alliberar-se de la mirada dels altres, de la mirada que jutja. Ens explica com es va mimetitzant amb el paisatge, apropant-se inexorablement cap a l’animalitat. Com durant la narració una maternitat instintiva, allunyada completament de la raó, la fa viure. L’escriptora ens fa palès als assistents, el procés de deconstrucció i reconstrucció d’aquesta dona que cerca la soledat volguda, com a antídot a la sensació de no encaixar en el món en què viu. Mamut també ens parla de la moral, la moral urbana i la moral del camp, i també de la violència sistèmica.
La conversa va portar a parlar a Eva Baltasar sobre com viu el seu ofici. Va remarcar el fet d’haver-se construït com a escriptora fent poesia, i com aquest fet, la porta a jugar, quan es posa a escriure, a ballar de forma constant amb el llenguatge, a cercar el ritme. Fins al punt, com va comentar, de contar síl·labes. Boulder, per exemple, està repleta de decasíl·labs. Darrere d’una novel·la, com en moltes arts, hi ha moltes hores d’esforç. Eva Baltasar es va descriure a si mateixa com a una escriptora instintiva, existeixen els escriptors de mapa, que defineixen prèviament protagonistes, estructura, trama… i els de brúixola, com ella. La brevetat de les seves novel·les, potser té a veure amb la influència de la poesia, la cerca de la màxima expressió amb la síntesi major.
Eva Baltasar ens va explicar com parteix de paisatges de la seva pròpia vida, d’un record, per a construir les seves històries. De la necessitat de no posar nom a les seves protagonistes, per a poder tenir molta més proximitat a elles. De com treballa amb imatges com en la poesia, en dibuixar a les persones que habiten les seves novel·les, sense utilitzar descripcions. De com aprofita les seves pròpies incomoditats, per a escriure alhora que s’escriu.
