“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla, grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus tradiciones, que se aprecien sus olores, y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos”
—
Federico García Lorca, El teatro es la poesía que se hace humana.
Avui 27 de març és el Dia Mundial del Teatre. Des de la Biblioteca ens sumem a aquesta celebració, volem reivindicar-lo i visibilitzar-lo.
A banda de recomanar la lectura del discurs sobre el Teatre de Federico Garcia Lorca, l’assistència a la lectura dramatitzada que l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) oferirà a partir de les 11h a Barcelona, les visites guiades que s’oferiran a diversos teatres, la visita virtual al Museu d’Arts Escèniques de Catalunya o conèixer l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya, avui també fem d’altaveu del discurs del director
d’escena, dramaturg i educador de teatre cubà, Carlos Celdran, encarregat de donar forma al Manifest Internacional del 2019 de l’International Theatre Institute.
Com no podria ser d’una altra manera, us convidem a visitar la Biblioteca on trobareu aquest fons documental sobre el teatre.
Carlos CELDRÁN, Cuba
“27 de març de 2019
Abans del meu despertar en el teatre, els meus mestres ja hi eren. Havien construït les seues cases i les seues poètiques sobre les restes de les seues pròpies vides. Molts d’ells no són coneguts o a penes són recordats: van treballar des del silenci, des de la humilitat de les seues sales d’assaig i de les seues sales plenes d’espectadors i, lentament, després d’anys de treballs i èxits extraordinaris, van anar deixant el seu lloc i van desaparèixer. Quan vaig entendre que el meu ofici i el meu destí personal era seguir els seus passos, vaig entendre també que heretava d’ells aquella tragèdia punyent i única de viure el present sense cap altra expectativa que assolir la transparència d’un moment irrepetible. Un moment per a trobar-te amb l’altre en la foscor d’un teatre, sense cap més protecció que la veritat d’un gest, d’una paraula reveladora.
El meu país teatral són aquells moments en què em trobe amb els espectadors que arriben nit rere nit a la nostra sala, des dels racons més dissímils de la meua ciutat, per a acompanyar-nos i compartir unes hores, uns minuts. Amb aquells moments únics construïsc la meua vida, deixe de ser jo, de sofrir per mi mateix i torne a nàixer i entenc el significat de l’ofici de fer teatre: viure instants de pura veritat efímera, on sabem que el que diem i fem, allí, sota la llum de l’escena, és cert i reflecteix el més profund i el més personal de nosaltres. El meu país teatral, el meu i el dels meus actors, és un país teixit per aquells moments on deixem enrere les màscares, la retòrica, la por a ser qui som, i ens agafem de les mans en la foscor.
La tradició del teatre és horitzontal. No hi ha ningú que puga afirmar que el teatre està en algun centre del món, en alguna ciutat o edifici privilegiat. El teatre, com jo l’he rebut, s’estén per una geografia invisible que mescla les vides de qui el fan i l’artesania teatral en un mateix gest unificador. Tots els mestres de teatre moren amb els seus moments de lucidesa i de bellesa irrepetible, tots desapareixen de la mateixa manera sense deixar cap altra transcendència que els empare i els faça il·lustres. Els mestres de teatre ho saben, no s’hi val cap reconeixement davant d’aquesta certesa que és l’arrel del nostre treball: crear moments de veritat, d’ambigüitat, de força, de llibertat en la pitjor de les precarietats. No sobreviuran d’ells sinó dades o registres dels seus treballs en vídeos o fotos que recolliran només una pàl·lida idea del que van fer. Però sempre faltarà en aquests registres la resposta silenciosa del públic que entén en un instant que el que allí passa no pot ser traduït ni trobat fora, que la veritat que allí comparteix és una experiència de vida, per segons més diàfana que la mateixa vida.
Quan vaig entendre que el teatre era un país en si mateix, un gran territori que abraça el món sencer, va nàixer en mi una decisió que també és una llibertat: no t’has d’allunyar ni moure’t d’on et trobes, no has de córrer ni desplaçar-te. Allí on existeixes hi ha el públic. Allí són els companys que necessites al teu costat. Allà, fora de casa teua, tens tota la realitat diària, opaca i impenetrable. Treballes llavors des d’aqueixa immobilitat aparent per a construir el major dels viatges, per a repetir l’Odissea, el viatge dels argonautes: ets un viatger immòbil que no para d’accelerar la densitat i rigidesa del teu món real. El teu viatge és cap a l’instant, cap al moment, cap a la trobada irrepetible davant els teus semblants. El teu viatge és cap a ells, cap al seu cor, cap a la seua subjectivitat. Viatges per dins d’ells, de les seues emocions, dels seus records que despertes i mobilitzes. El teu viatge és vertiginós i ningú pot mesurar-lo ni callar-lo. Tampoc ningú el podrà reconéixer en la seua justa mesura, és un viatge a través de l’imaginari de la teua gent, una llavor que se sembra en la més remota de les terres: la consciència cívica, ètica i humana dels teus espectadors. Per això, no em moc, continue a casa, entre els meus íntims, en aparent quietud, treballant nit i dia, perquè tinc el secret de la velocitat”.
El Dia Mundial del Teatre va ser creat per l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i es va celebrar per primera vegada el 27 de març de 1962, data de l’obertura de la temporada del “Teatre de les Nacions” a París. Des de llavors, cada any en aquesta data, el World Theatre Day – Dia Mundial del Teatre se celebra a escala mundial.
“27 de març de 2019
Abans del meu despertar en el teatre, els meus mestres ja hi eren. Havien construït les seues cases i les seues poètiques sobre les restes de les seues pròpies vides. Molts d’ells no són coneguts o a penes són recordats: van treballar des del silenci, des de la humilitat de les seues sales d’assaig i de les seues sales plenes d’espectadors i, lentament, després d’anys de treballs i èxits extraordinaris, van anar deixant el seu lloc i van desaparèixer. Quan vaig entendre que el meu ofici i el meu destí personal era seguir els seus passos, vaig entendre també que heretava d’ells aquella tragèdia punyent i única de viure el present sense cap altra expectativa que assolir la transparència d’un moment irrepetible. Un moment per a trobar-te amb l’altre en la foscor d’un teatre, sense cap més protecció que la veritat d’un gest, d’una paraula reveladora.
El meu país teatral són aquells moments en què em trobe amb els espectadors que arriben nit rere nit a la nostra sala, des dels racons més dissímils de la meua ciutat, per a acompanyar-nos i compartir unes hores, uns minuts. Amb aquells moments únics construïsc la meua vida, deixe de ser jo, de sofrir per mi mateix i torne a nàixer i entenc el significat de l’ofici de fer teatre: viure instants de pura veritat efímera, on sabem que el que diem i fem, allí, sota la llum de l’escena, és cert i reflecteix el més profund i el més personal de nosaltres. El meu país teatral, el meu i el dels meus actors, és un país teixit per aquells moments on deixem enrere les màscares, la retòrica, la por a ser qui som, i ens agafem de les mans en la foscor.
La tradició del teatre és horitzontal. No hi ha ningú que puga afirmar que el teatre està en algun centre del món, en alguna ciutat o edifici privilegiat. El teatre, com jo l’he rebut, s’estén per una geografia invisible que mescla les vides de qui el fan i l’artesania teatral en un mateix gest unificador. Tots els mestres de teatre moren amb els seus moments de lucidesa i de bellesa irrepetible, tots desapareixen de la mateixa manera sense deixar cap altra transcendència que els empare i els faça il·lustres. Els mestres de teatre ho saben, no s’hi val cap reconeixement davant d’aquesta certesa que és l’arrel del nostre treball: crear moments de veritat, d’ambigüitat, de força, de llibertat en la pitjor de les precarietats. No sobreviuran d’ells sinó dades o registres dels seus treballs en vídeos o fotos que recolliran només una pàl·lida idea del que van fer. Però sempre faltarà en aquests registres la resposta silenciosa del públic que entén en un instant que el que allí passa no pot ser traduït ni trobat fora, que la veritat que allí comparteix és una experiència de vida, per segons més diàfana que la mateixa vida.
Quan vaig entendre que el teatre era un país en si mateix, un gran territori que abraça el món sencer, va nàixer en mi una decisió que també és una llibertat: no t’has d’allunyar ni moure’t d’on et trobes, no has de córrer ni desplaçar-te. Allí on existeixes hi ha el públic. Allí són els companys que necessites al teu costat. Allà, fora de casa teua, tens tota la realitat diària, opaca i impenetrable. Treballes llavors des d’aqueixa immobilitat aparent per a construir el major dels viatges, per a repetir l’Odissea, el viatge dels argonautes: ets un viatger immòbil que no para d’accelerar la densitat i rigidesa del teu món real. El teu viatge és cap a l’instant, cap al moment, cap a la trobada irrepetible davant els teus semblants. El teu viatge és cap a ells, cap al seu cor, cap a la seua subjectivitat. Viatges per dins d’ells, de les seues emocions, dels seus records que despertes i mobilitzes. El teu viatge és vertiginós i ningú pot mesurar-lo ni callar-lo. Tampoc ningú el podrà reconéixer en la seua justa mesura, és un viatge a través de l’imaginari de la teua gent, una llavor que se sembra en la més remota de les terres: la consciència cívica, ètica i humana dels teus espectadors. Per això, no em moc, continue a casa, entre els meus íntims, en aparent quietud, treballant nit i dia, perquè tinc el secret de la velocitat”.
El Dia Mundial del Teatre va ser creat per l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i es va celebrar per primera vegada el 27 de març de 1962, data de l’obertura de la temporada del “Teatre de les Nacions” a París. Des de llavors, cada any en aquesta data, el World Theatre Day – Dia Mundial del Teatre se celebra a escala mundial.
