L’actriu Marta Marco, va donar vida al darrer club lector, dedicat a la novel·la de Laetitia Colombani. Ens va parlar de literatura, de teatre, de lectura, però sobretot de vida, llibertat, emprenedoria, utilitzant les paraules, d’una de les persones que ens sol acompanyar en aquestes trobades literàries.
Marta Marco va explicar com aquesta història, convertida en obra de teatre, neix des de l’amor d’unes amigues que entenen el teatre de la mateixa manera, i a les que aquesta novel·la els hi cau a les mans en ple confinament. Un treball intens, fet amb molt d’amor, que ha rebut la recompensa del públic, i que ha portat a allargar en el temps les representacions. Tal com va definir l’actriu, aquesta experiència de prorrogar la durada dels espectacles, no l’ha viscut en vint-i-set anys de carrera. A Catalunya les obres tenen una vida molt curta, a diferència de països com França i Anglaterra, on un espectacle pot girar durant dos i tres anys.
Marta Marco, juntament amb Cristina Genebat, van ser les encarregades de l’adaptació del text. Tretze versions fins a arribar al que l’espectador pot veure als escenaris. L’actriu va explicar com van mantenir-se molt fidels a l’estructura capitular de la història, i en com s’explica, eliminant les subtrames. Va deixar clar com existeixen novel·les que tenen material potent per portar a escena, malgrat la dificultat, com en aquest cas, a l’existir tres localitzacions a cada punta del món.
L’actriu ens va introduir també a les bambolines del teatre. L’elevat cost de producció d’una obra les va obligar a reduir a tres o quatre actrius a escena. Amb la col·laboració de la Perla 29, van aconseguir portar l’obra als escenaris, que va comptar amb Cube per a l’escenografia. Una escenografia simple, que va a l’essència i a l’espai buit. En l’obra de teatre no existeix tren, autobús, però tenen una escala. Les quatre actrius, centren els esforços en la part actoral. Tal com deia Vittorio Gassman, el teatre és la paraula. Un actor, un espectador, el teatre.
Marta Marco també es va endinsar en la seva professió, la d’actriu. En la dificultat de desdoblar-se, i del treball intens en els assajos, en el cas de La Trena. En la fragilitat dels actors, al treballar amb material sensible, la seva pròpia persona, i en la necessitat d’estar molt bé mentalment i de relativitzar la seva feina. L’actriu també va compartir algun dels seus mètodes. Moltes vegades quan llegeix un text, visualitza els personatges. Se’ls imagina. Analitza tot el llenguatge. Submergir-se en el text, en les paraules, ens apropa al subtext, a allò que no es diu. L’actor necessita buscar les raons que fa que un personatge dugui a terme un determinat acte, com abandonar el seu fill. Va recordar al seu gran referent, l’actriu Anna Lizarán, que es barallava molt en buscar l’essència dels personatges. La gran obsessió, que l’espectador s’oblidi, que hi ha una actriu al darrere. Aconseguir que el públic s’ho cregui.
L’actriu també va parlar del seu moment vital, de les ganes d’explicar coses que li toquin de veritat. De la dificultat que et truquin, al mateix temps, per l’edat. Actuar en sèries és complicat, perquè té un públic molt específic. I arriba un moment en què o et lloguen o et llogues. Parla de com se sent privilegiada, en una professió que és molt injusta. Existeixen moltes dificultats perquè et truquin, que comencis… Hi ha els que treballen molt, i els que ho fan molt poc o mai.
La trobada va comptar amb espai per a parlar de llibres com la darrera novel·la de Gemma Ruiz Palá, Les nostres mares o Tots érem fills d’Arthur Miller. De l’origen creatiu de la novel·la, que parteix de la pròpia experiència de l’escriptora Laetitia Colombani, quan acompanya a una de les seves millors amigues, a comprar una perruca, quan li diagnostiquen un càncer de pit. I de la gran falta, d’educació i cultura en el nostre món.
