El 12 de juliol de 1959 moria el poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic, Carles Riba. Figura emblemàtica de la continuïtat de les lletres catalanes després de la Guerra Civil espanyola.
Riba va néixer i va morir a Barcelona. Va ser professor de literatura a l’Escola de Bibliotecàries i de grec a la Universitat de Barcelona; va treballar com a traductor de la Fundació Bernat Metge, i com a col·laborador de Pompeu Fabra en el diccionari normatiu que aquest publicaria al 1932, sota els auspicis del Institut d’Estudis Catalans, del que Riba seria també membre numerari a partir del mateix any.
Exiliat a França al 1939, es va sentir impulsat, en nom del seu magisteri entre la joventut catalana, a afrontar un retorn, ple de dificultats. De 1952 a 1954 va representar als poetes catalans en els congressos de Segòvia, Salamanca i Santiago. La seva poesia parteix d’una orientació noucentista primer i segon llibre de Estances (1919 i 1930), modelats amb referències a Ausiàs March i a la poesia petrarquista, per a endinsar-se en la tradició simbolista en Tres suites (1937). L’experiència de l’exili el va dur a una profunda reflexió sobre la pròpia identitat individual i la col·lectiva Elegies de Bierville (1942), per a molts, el llibre més representatiu de l’autor. Del joc i del foc (1946), Cor salvatge (1952) i Esbós de tres oratoris (1957) reflecteixen les projeccions experimentals, intimistas i religioses de la seva última etapa. El mateix sentit creatiu que en la seva obra poètica s’aprecia en les seves traduccions: Homer, Sófocles, Plutarc, Hölderlin, Kavafis i altres. Els seus comentaris crítics estan recollits en els volums Escolis (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i Mes els poemes (1957).
A la Biblioteca trobaràs
Tres suites
Joan Brut (llibre infantil).
Joan Feréstec (llibre infantil).