En un dia com avui, volem destacar a la pedagoga Carme Serrallonga, un dels 18 noms de dona que pots trobar a l’interactiu elaborat pel diari Ara. Perfils de dones interessants per la seva valentia, capacitat intel·lectual, perseverança, innovació, lluita per la llibertat. Dones revolucionàries que han comptat amb el suport familiar i en altres casos han xocat contra els prejudicis que les empenyien a destins no desitjats.
Un perfil de dones que també trobaràs a la Biblioteca, amb una mirada que va més enllà de les nostres fronteres, i que s’adreça especialment a un públic infantil.
En els primers anys del franquisme, el nou règim va prohibir l’Institut Escola i parlar català. Carme Serrallonga, professora d’aquest centre, i alguns pares d’alumnes van crear una nova escola, amb la intenció de preservar la llengua i l’esperit renovador. Carme Serrallonga va fundar l’Escola Isabel de Villena.
Serrallonga volia que cada criatura tingués la seva personalitat. És a dir, no distorsionar-la, deixar-la créixer però amb unes normes de responsabilitat, d’autocontrol i de despertar-li l’amor a l’estudi. Al Villena, els alumnes havien de raonar-ho tot i els coneixements no s’aprenien de memòria. A l’alumne se li demanava opinió, tenir un criteri propi: se l’ensenyava a pensar. Les mestres, com Maria Aurèlia Capmany, parlaven de coses quotidianes, com ara la pel·lícula que havien vist al cinema, i feien reflexionar els alumnes.
Durant el franquisme, la coeducació estava prohibida i Serrallonga havia de burlar les inspeccions perquè nens i nenes poguessin estudiar junts. Igualment, el català també estava prohibit. Els llibres de l’escola havien de ser en castellà, però les classes eren en català. De tant en tant, un inspector visitava el centre. Serrallonga advertia els alumnes i els avisava que havien arribat amb tres cops a la porta de l’aula. Immediatament, els alumnes i la mestra es passaven al castellà.
A part de la seva tasca pedagògica, Serrallonga també va destacar en la traducció al català de diverses obres en anglès o en alemany.
La Isabel de Villena, malgrat les inspeccions i les dificultats econòmiques pròpies de la postguerra, va sobreviure. En una ocasió, la fundadora s’havia arribat a vendre casa seva per afrontar els pagaments. Carme Serrallonga era conscient que encapçalava un projecte a contracorrent, la primera escola que, després de la guerra, donava continuïtat als valors de les antigues escoles republicanes.
L’esforç valia la pena. L’escola era un petit oasi: la creativitat s’estimulava a través del teatre, les arts plàstiques… Serrallonga els feia estimar els llibres, la cultura. Les classes de música tenien lloc al Palau de la Música. La inculcació ideològica o religiosa no existia.
Carme Serrallonga
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i participa en la fundació de l’Institut Escola (1932), institut creat a imatge de la Institución Libre Enseñanza. Acabada la Guerra Civil, funda l’Escola Isabel de Villena seguint la mateixa línia pedagògica.
L’any 1960 entra a formar part de l’equip de professors de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on imparteix classes d’ortofonia.
El seu interès pel teatre i l’excel·lent domini que té del llenguatge, l’empenyen a començar a traduir de diverses llengües (alemany, anglès, francès i italià). Gira al català una vintena d’obres de teatre universal d’autors de renom com Genet, Brecht o Dürrenmatt. També tradueix novel·la (Goethe, E.M. Forster, Pirandello…) i narrativa per a joves i infants (Michael Ende, Lois Lowry, Christine Nöstlinger, entre d’altres). La quantitat i la qualitat de les seves traduccions demostren que ha estat una de les grans traductores que ha tingut el món de les lletres catalanes.
La seva tasca, com a mestra i com a traductora, li ha estat reconeguda àmpliament i l’ha fet mereixedora de la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi Ciutat de Barcelona (1992) i el Premi Nacional de les Arts Escèniques (1993).
Carme Serrallonga va viure una vida abocada a l’ensenyament, la cultura i la llengua catalana i, fins al darrer moment, va fer mostres d’aquest doble vessant de mestra i aprenent: feia classes a casa seva (una cambra amb piano, llibres i gat) als mestres de l’escola, un seminari de lectura de textos poètics, una lliçó continuada i inoblidable del seu saber i aprenia rus tot traduint Anna Akhmàtova.
La casa de la Carme i el primer Villena ocupaven el mateix edifici del carrer Emancipació, essent una metàfora del que representa el Villena: un lloc que és la casa de tots, una escola que ajuda a pensar als seus alumnes i que vol fer-ne persones amb criteri propi i cultes, que surtin al món a deixar la seva empremta.
