Avui 2 d’abril és el Dia Internacional del Llibre Infantil. Un aniversari que es celebra des de 1967, coincidint amb la data del naixement de l’escriptor danès Hans Christian Andersen. Des de la Biblioteca bufem espelmes i us remetem als llibres que podreu llegir des de casa, de Hans Christian Andersen (pestanya dalt esquerra – Ebiblio), als contes del nostre canal de youtube i igtv d’instagram, i al munt de contes infantils que trobaràs en aquest enllaç i podràs descarregar en format digital (pestanya dalt esquerra – Ebiblio).
Us deixem amb les paraules que ha seleccionat l’IBBY per a elaborar el missatge dirigit a tots els infants del món. L’escriptora eslovena Peter Svetina (amb el títol de «Fam de paraules»), il·lustració de Damijan Stepančič.
Fam de paraules
On jo visc, els arbustos es tornen verds a la fi d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixar-los despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, surten a volar, però els arbustos no queden arruïnats. En arribar l’estiu brollen de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Queden malmesos, esgotats per les seves històries i els seus poemes, que una vegada finalitzats, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres i trobant als seus lectors. Això no deixa de repetir-se.
Què ocorre amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec a un noi a qui van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes on només se li va permetre romandre recolzat sobre el seu costat dret, i després d’allò, un altre mes sense poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint paraules a cullerades, gairebé menjant-se-les.
I conec a una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no llegien llibres.
Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li asseca la boca. Cerca trobar alguna cosa per a menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat de moro, un peix o un plàtan. Com més famolenc es troba, més se li estreny la mirada; ja no veu una altra cosa que allò que pugui saciar-lo.
No obstant això, la fam de paraules es manifesta de manera diferent: com una tristesa, una apatia, una arrogància. Les persones que pateixen d’aquesta mena de fam no són conscients que les seves ànimes tenen calfreds, que passen aprop de si mateixes sense haver-se percebut. Una part del seu propi món se’ls escapa de les mans sense ells adonar-se.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, no obstant això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam amb paraules?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada s’oblida, els nens no triguen a recordar-li-ho.
I què ocorre amb l’escriptor, amb el poeta? Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a brollar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra.
(Text original: Peter Svetina.)
Fam de paraules
On jo visc, els arbustos es tornen verds a la fi d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixar-los despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, surten a volar, però els arbustos no queden arruïnats. En arribar l’estiu brollen de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Queden malmesos, esgotats per les seves històries i els seus poemes, que una vegada finalitzats, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres i trobant als seus lectors. Això no deixa de repetir-se.
Què ocorre amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec a un noi a qui van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes on només se li va permetre romandre recolzat sobre el seu costat dret, i després d’allò, un altre mes sense poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint paraules a cullerades, gairebé menjant-se-les.
I conec a una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no llegien llibres.
Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li asseca la boca. Cerca trobar alguna cosa per a menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat de moro, un peix o un plàtan. Com més famolenc es troba, més se li estreny la mirada; ja no veu una altra cosa que allò que pugui saciar-lo.
No obstant això, la fam de paraules es manifesta de manera diferent: com una tristesa, una apatia, una arrogància. Les persones que pateixen d’aquesta mena de fam no són conscients que les seves ànimes tenen calfreds, que passen aprop de si mateixes sense haver-se percebut. Una part del seu propi món se’ls escapa de les mans sense ells adonar-se.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, no obstant això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam amb paraules?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada s’oblida, els nens no triguen a recordar-li-ho.
I què ocorre amb l’escriptor, amb el poeta? Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a brollar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra.
(Text original: Peter Svetina.)
