El dia 1 de desembre, ens vam veure immersos en el món literari i creatiu, de l’escriptor mallorquí, Antoni Vidal Ferrando. Emmarcat en el programa Lletres compartides, de la Institució de les Lletres Catalanes, el poeta de Santanyí va visitar el nostre espai per a parlar del seu recull de contes, Els Miralls negres (Meteora, 2013), però també de la seva concepció de la literatura i del fet d’escriure.
Antoni Vidal Ferrando, una figura cabdal, en la literatura de les illes balears i de Catalunya, va definir el seu conjunt de relats, Els Miralls negres, com un compendi de mort, amor i guerra. Donen vida a aquestes petites històries personatges peculiars, éssers tocats, que van existir. L’escriptor sol partir d’una realitat per a construir-los, per a després crear la ficció.
En la conversa Vidal Ferrando va deixar entreveure a partir de la seva forma d’afrontar el fet d’escriure, petits consells literaris, com la importància de trobar una veu, el fet que un conte no es pot explicar com una novel·la, que sempre ha de saber el seu final perquè en aquest gènere no existeixen dissertacions. En el cas de l’escriptura de poemes, Vidal Ferrando considera que els darrers versos són els més importants, són els que poden fer que després tornis a llegir el poema. L’escriptor santinyenc també ens va endinsar en la seva quotidianitat com a escriptor. Cada dia escriu una estona, i no ho deixa de fer, fins que està enamorat del que escriu, encara que siguin quatre ratlles. Sovint no aconsegueix escriure, en un dia, més d’una plana. Fins i tot quan dorm escriu.
La conversa ens va portar a la seva concepció de la literatura. Antoni Vidal Ferrando va parlar de com utilitza l’escriptura per entendre’s a ell mateix i per a entendre el món, en una vida on l’alegria i la tristesa són la cara de la mateixa moneda. De les seves ganes d’experimentar, com en “Ciutat de ningú”, on la prosa i la poesia es barregen. De la grandesa de la literatura, que permet tractar els temes més terribles, convertint-los en plaer estètic, per a qui escriu i qui ho llegeix.
Va dissertar sobre l’art, entès com un complement de la raó, però que no neix de la raó, sinó del do, de l’inconscient, del cultiu i de l’amor pel qual es fa. Ho va exemplificar amb catedràtics literaris que no fan literatura i amb l’obra d’Andreu Maimó. Una obra d’art no s’exhaureix mai. L’art, per a Vidal Ferrando és un espai de llibertat, que intenta mostrar la realitat des de molts punts de vista, perquè la realitat és polièdrica.
Saviesa, intel·ligència i humilitat en una trobada literària amb un escriptor que ha fet de tots els seus llibres, històries d’amor a les paraules.
