Una novel·la que té la nostra localitat –i, sobretot, un establiment de banys – per escenari.
També hi trobem una pujada al Castell: correspon a una nit de Sant Joan de la postguerra. La imaginació i la subjectivitat són dos ingredients de la literatura:
“Per damunt del cap, uns sortints de la mateixa pedra tova del camí feien formes singulars que en nits de lluna clara espantaven els més menuts. Cares d’ogres amb boques famolenques, fronts protuberants, ulls de difunt amb les conques buides i obscures […]. Després d’un parell de revolts de cent vuitanta graus, s’arribava al cim, on hom tenia la sensació de tornar a veure calcada, però en una escala ostensiblement menor, l’ermita de Lurdes. Aquesta, però, era encara més vella, encara més rústica, encara més romànica i més escaiguda. Coneguda com l’ermita del Castell, restava força ben conservada, a diferència del mateix castell, del qual tan sols restava, mig dreta, la torre de guaita. El prat que separava l’ermita de la torre era l’espai idoni per als aplecs i les celebracions de tot ordre a l’aire lliure. A en Quel li agradava especialment l’absis menut, amb uns arcs cecs als quals no sabia veure cap utilitat. Tampoc comprenia per què les filades de pedres que formaven els murs laterals estaven disposades de biaix, cadascuna en el sentit contrari de la immediatament superior o inferior. A tres metres de l’absis, el terreny finalitzava abruptament en una cinglera que sovint era motiu d’esglai entre els desconeixedors del terreny.”
