Al meu fill, ni tocar-lo! Els pares volen el millor per a la seva prole, però de vegades l’instint de protecció és tan intens que porta conseqüències negatives. La nova hiperpaternitat veu els fills com a éssers intocables, que tenen més pors que mai. Així comença l’article d’Eva Millet publicat al suplement ES de la Vanguardia. Que podeu llegir íntegrament a continuació. Des de la Biblioteca a més de recomanar la seva lectura us informem que podeu trobar els llibres que es referencien a l’article, el de Jose Antonio Marina Les pors i l’aprenentatge de la valentia i el de Cristina Gutiérrez Lestón, Entren’al per a la vida. Dos manuals sobre la pedagogia del coratge.
El 2008 Álex, un professor universitari de Barcelona, va visitar Estats Units per motius de treball. D’aquell viatge no se li oblidarà mai aquesta escena, que va tenir lloc en una llibreria de Washington, la capital. “Estava amb Núria, una col·lega, i caminàvem per un passadís entre les prestatgeries. Hi havia un nen, d’uns onze anys, fullejant un llibre, que ens bloquejava el pas i Núria li va tocar l’espatlla, lleument, per apartar “. Va ser un gest gairebé automàtic, de fet, el nen “tot just es va donar compte”, descriu Àlex: “Però la mare … Ella sí que es va adonar!”, Recorda. “Va aparèixer de sobte i es va posar a cridar-li a la Núria com una possessa, dient-li que com s’atrevia a tocar al seu fill i, que si ho tornava a fer, anava a trucar a la policia … Ens vam quedar de pedra”.
Una situació similar la va viure a Nova York l’escriptor i periodista David Sedaris. La relata en el seu últim llibre, Let ‘s explore diabetis with owls (Little Brown), i implica també tocar lleugerament per l’espatlla a un nen. En aquest cas, un adolescent que havia estat grafitejant una bústia del carrer mentre els seus pares feien la compra en un supermercat. Explica Sedaris que, davant aquell acte incívic, un veí va posar la seva mà sobre l’espatlla del noi i va començar a cridar-li l’atenció. Explica també Sedaris com, en escoltar els crits, van emergir del supermercat els pares de la criatura, que van córrer al costat del seu fill. No es van immutar, però, en sentir el que aquest havia estat fent mentre ells compraven. Es van limitar a encarar-se amb l’home (qui seguia posant lleugerament la mà sobre l’espatlla de l’adolescent), i li van deixar anar, indignats, el següent:
Qui li ha donat a vostè dret a tocar al nostre fill? L’home, una mica confós, els va explicar que el seu fill havia estat fent amb un enorme retolador, que jeia ara als seus peus, però els progenitors van continuar, indignats: No m’importa el que feia el meu fill li va dir la mare-. No té dret a tocar al meu fill. Qui s’ha cregut vostè que és? I tot seguit, va indicar al seu marit que truqués a la policia, cosa que, explica Sedaris, el marit ja estava fent.
La hiperpaternitat és un model de criança originat als Estats Units, basat en una incansable supervisió per part dels pares sobre els fills, que s’ha importat amb èxit a Europa. I a les ja conegudes varietats dels pares helicòpter (que sobrevolen sense treva les vides dels seus fills, pendents de tots els seus desitjos i necessitats) i dels pares piconadora (els qui aplanen els seus camins perquè no topin amb dificultats) se’ls ha afegit la dels pares guardaespatlles (progenitors extremadament susceptibles davant qualsevol crítica sobre els seus fills o que els toqui).
Ignasi Schilt, professor d’educació física, amb gairebé trenta anys treballant amb nens, ha viscut en primera persona aquesta última versió dels hiperpares. L’any passat era el coordinador de l’equip de monitors d’una escola pública de Barcelona, un treball que depenia de l’AMPA (l’associació de mares i pares). Una ocupació que ja no té des que un migdia esbronques a un grup de nens pel seu mal comportament. “Després de dinar fèiem rotació de zones d’esbarjo: unes classes anaven a la pista de futbol, altres al pati, altres al gimnàs …”, explica Ignasi. “Allà hi havia començat a treballar un monitor nou, així que vaig anar a veure com anaven les coses”. En obrir la porta, va veure que les coses no anaven bé: nens i nenes descontrolats, saltant com posseïts, jugant a la pilota, les sabates tirats per tot arreu … La cridòria era ensordidora i Ignasi els va fer callar a tots immediatament: “Les vaig dir que paressin -recorda- i que no sabia si estava entrant al gimnàs de l’escola o en la matança del porc del meu poble “. Els nens van callar però, dos dies després, el AMPA va rebre una carta d’un grup de pares i mares indignats, denunciant que Ignasi havia anomenat “porcs” i “animals” als seus fills. “Quan em van passar la carta, la meva primera reacció va ser no creure el que llegia”, recorda. “Després vaig pensar que potser no havia transmès bé el missatge als nens i que ells no ho havien transmès bé a casa, així que vaig proposar una reunió amb els pares, per explicar”.
La reunió, molt concorreguda (“Tant de bo en una reunió informativa de l’escola o de l’AMPA es presentaran tantes famílies”, postil·la Ignasi), no va anar bé “Encara que va haver alguns pares conciliadors, van guanyar els reivindicatius, els qui estaven convençuts que havia cridat” porcs “als seus fills”. Ignasi ja no està a l’escola després d’això: “L’AMPA va rebre tanta pressió que em vaig haver d’anar. Va ser un assetjament i enderrocament “, conclou.
L’assumpte, treu diverses conclusions. La primera, que cada vegada hi ha menys límits per part dels pares: “Ens creiem capaços de poder actuar sobretot, de criticar-ho tot, de parlar sobre tot … I és cert que sempre ha estat així però, la diferència és que ara som capaços d’actuar, hi ha més mitjans per fer-ho, i les xarxes socials són un d’ells “. També s’ha detectat que la influència dels progenitors és cada vegada més gran a les escoles, especialment, en aquelles amb ampes potents. “Els pares cada vegada estan més involucrats en els col·legis, el que, tot i que és bo en moltes coses, pot també provocar males dinàmiques”, assenyala. Perquè malgrat la seva tasca positiva, les ampes de vegades també poden ser plataformes perquè hi hagi progenitors que facin el que ells vulguin. “En una escola en què vaig treballar, el menjador el portava el ampa, i hi havia una mare que es va ficar en l’organització simplement per dissenyar el menú per als seus fills, sobre la base del que els agradava a ells i el que no”.
Samantha Biosca, tutora d’ESO i batxillerat en una escola privada de Barcelona ja desapareguda, també s’ha trobat amb aquest tipus de pares guardaespatlles durant els seus quinze anys com a docent. “En diverses ocasions m’han dit, tal qual, que” no els anava bé “que castigués el seu fill a quedar-se un divendres a la tarda a recuperar deures, perquè se n’anava de cap de setmana, o que no acceptaven que els hagués confiscat el mòbil a classe “. També recorda com, en unes convivències, quan va voler enviar a casa a un adolescent a qui va enxampar fumant porros, la resposta del pare va ser un contundent: “Ni se’t passi pel cap. El meu fill es queda. He pagat les colònies “. Aquest tipus d’intervencions, assegura, han anat augmentant en els últims anys. “Els nens són cada vegada més intocables: saben que poden fer el que els dóna la gana i que no els passarà res, perquè tenen darrere als seus pares, que els protegeixen del que sigui. S’ha anat perdent el respecte per la figura del mestre: se’ns ha anat desautoritzant. La culpa sempre la tenen els altres “, lamenta. Una actitud que, comenta, no deixa de ser sorprenent: “Perquè els pares avui estan molt desorientats i alguns no tenen, literalment, el temps d’educar”. I, encara que assenyala que molts encara confien en el mestre, cada vegada són més els que el qüestionen, fins i tot amb gran virulència: “I jo, com molts altres docents, estic disposada a lluitar per educar els nens, però els pares ens han de donar el poder per fer-ho. Si ens desautoritzen, si no anem al mateix temps … Acabem! “.
Per Samantha, que s’ha especialitzat en coaching per a adolescents, aquesta criança hiperprotectora deriva en “nens tirans” que, paradoxalment, ho tindran difícil a la vida com a adults a causa de l’excessiva supervisió paterna. Ignasi Schilt també creu que l’excessiu suport patern és contraproduent perquè, unit a la ja habitual manca de límits, produeix persones que creuen que tenen molts drets però cap deure, amb el cost que això implica per a la societat.
A sobre, els nens sobreprotegits tampoc ho passen bé durant la infància. En part perquè tanta protecció, tants para-xocs, fan que les pors els inundin, ja que no han hagut d’enfrontar a ells. D’això dóna fe Cristina Gutiérrez Lestón, codirectora de la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera: un centre de colònies a les faldes del Montseny especialitzat en educació emocional, pel qual passen cada any més de deu mil alumnes. “En els trenta anys que porto de professió juro que mai havia vist tants nens amb tantes pors. Mai “, remarca. “En els últims cinc anys ha estat brutal. Hi ha pors a tot i pors fortíssims, de paràlisi: por a treure la jaqueta, a dir no, a decidir, al menjar, als animals … També hi ha una urgent manca d’autonomia que veig que, com les pors, està causada per la sobreprotecció “. Sobreprotecciones com aquella nena a qui, van descobrir, la seva mare li donava el antitèrmic Dalsy cada vegada que li rentava el pèl (perquè no es refredés) o l’elevadíssim percentatge de nens i nenes de segon de primària que encara fan servir bolquer a la nit perquè , per als pares, “encara no estan preparats per treure-se’l”.
I els nens criats així, entre tants cotons i amortidors, continua Cristina, tenen “moltes pors i molt exagerats: por a un mateix, a no tenir amics, a perdre, a coses que et sorprenen: Hi ha nens que no vénen aquí per por que els posem per menjar alguna cosa que no els agradi! “. Són nens evidentment sense autonomia, cosa que en un futur passa factura: “Perquè la por provoca que un no pugui ser un mateix ia partir d’això comencen altres problemes més seriosos: la manca d’identitat, la tolerància zero a la frustració …”.
Cristina, que acaba de publicar un llibre sobre educació, Entrena’l per a la vida (Plataforma), entén l’instint de protecció cap als fills. És una cosa natural: la inseguretat, la por i les ànsies de protegir són sensacions que hi ha entre la majoria dels pares. No obstant això, aquesta pedagoga creu que és fonamental preguntar-se qui va a educar el fill o la filla, els pares o les pors dels pares: “El problema és que no podem amagar les pedres al camí perquè les pedres hi són; el món està ple de dificultats “. Per això, insta els pares a que, “si hi ha pedres, se les ensenyin”, i si el fill o filla cauen, “mirin com cau i l’ajudin a aixecar-se, però que no impedeixen tant sí que caigui , perquè en la vida cal saber aixecar-se. Els pares han de saber que sobreprotegir és desprotegir “, conclou.
Font: La Vanguardia. Suplement ES. 25/10/2014. Eva Millet.
