50 anys de la mort del cercador d’emocions Jack Kerouac, ànima de la generació Beat

La vida és el meu art, protecció enfront de la mort, així sense autorització visc 
_ _

Jack Kerouack va morir un dia com avui, de 1969, a 47 anys, conseqüència de la desolació i els seus excessos amb l’alcohol. Va ser un dels màxims exponents de la generació beat, on conflueixen marginació, bohèmia, viatges, drogues, música, amor lliure, escàndol, misticisme oriental, llibertat de pensament i acció. “És una espècie de clandestinitat, com si fóssim una, generació de furtius, frustrada, desencantada i pura”. Així definia Kerouac aquella generació beat.

El juliol de 1947, Jack Kerouac va travessar els Estats Units en auto-stop, després d’haver estat expulsat de l’Armada durant la II Guerra Mundial pel seu caràcter esquizoide, i haver treballat com a marí mercant, ferroviari i guarda forestal.  Mentre viatjava escrivia. Va recórrer continents i es va enriquir de llocs, cultures, gents, aromes, sons, que després va utilitzar en la seva obra. 

D’aquesta experiència neix On the road (A la carretera. La Butxaca, 2010) que pots trobar a la Biblioteca. Una de les novel·les més influents. La va començar el 1947 i la va acabar en tres setmanes, sota la influència de les amfetamines i en un rotllo de paper de teletip de 36 metres. Va ser reescrita d’una tirada en 1951 i es va publicar en 1957. Es va convertir en la bíblia de la contracultura dels anys 60 i en un veritable manifest de la generació beat, al costat dels poemes d’Allen Ginsberg, 

Jack Kerouac va ser un escriptor autobiogràfic. Va reflectir la seva vida a través d’una creació espontània i improvisada, com molts dels músics de be-bop (sub gènere del jazz) i de jazz, que adorava, i que ressonen al llarg de tota la seva obra. Aquesta espontaneïtat al moment d’escriure, aquest abandó de les regles que regeixen una literatura formal, rigorosa, acadèmica, va fer que la lectura dels seus textos, tant narratius com poètics, tinguessin un to accessible, gens complicat, però gens frívol. 

La filosofia de Kerouac era la d’experimentar amb tots els sentits;  per a ell, tot lloc revestia mística i bellesa, decadència i deliri. La literatura de Kerouac, reflecteix els desitjos, l’esperança, però també la desil·lusió i el desconcert de la generació nord-americana post Segona Guerra Mundial. Dins d’un sistema social conformista, rígid, conservador, la prosa de Kerouac és una brisa refrescant de llibertat, un manual de com no fer el que cal fer. És literatura políticament incorrecta. L’anomenada kickwriting que va utilitzar Kerouac, tenia com a regla justament no tenir regles; era crua, visceral, sincera, i per descomptat, autobiogràfica.