Jordi Coca (Barcelona, 1947) és novel·lista i dramaturg. Va sentir per primera vegada la vocació de l’escriptura als 14 anys, un fet que qualifica, no sense ironia, com una il·luminació. Només acabar el batxillerat comença estudis d’art dramàtic i, alhora, emprèn la carrera de filologia catalana, que deixarà inacabada. No triga a decidir que es dedicarà professionalment al món del teatre.
Una altra carrera, la literària, la inicia amb la novel·la Un d’aquells estius (Els Lluïsos) el 1971. Des d’aleshores ha publicat nombrosos llibres, tant en novel·la, com en narrativa breu, en poesia o en teatre. D’entre les seves novel·les s’han de destacar La japonesa (1992), que va merèixer el premi Josep Pla, Sota la pols, premi Sant Jordi del 1999, i també les dues últimes Lena (2002) i Cara d’àngel, premi Joanot Martorell del 2003.
Ha publicat dues obres de teatre que han estat representades, Platja negra (1999) i Antígona (2002). També ha conreat el gènere de la poesia, en bona mesura dins el paràmetres de la poesia oriental. D’aquesta activitat destaquen les seves versions de Matsuo Basho o Maurice Maeterlinck. I no es pot oblidar la seva vessant assagística, principalment sobre temes teatrals.
Jordi Coca ha treballat com a gestor cultural i com a professor d’arts dramàtiques. Les seves activitats al voltant d’aquest gènere s’han desenvolupat a l’Institut del Teatre. Així, ha dirigit teatre, especialment obres de Handke, Joan Brossa, Beckett i d’ell mateix. És col·laborador habitual de premsa i televisió, per a la qual n’ha fet guions com Tot art o Els museus, difosos per la Televisió de Catalunya.
Una altra carrera, la literària, la inicia amb la novel·la Un d’aquells estius (Els Lluïsos) el 1971. Des d’aleshores ha publicat nombrosos llibres, tant en novel·la, com en narrativa breu, en poesia o en teatre. D’entre les seves novel·les s’han de destacar La japonesa (1992), que va merèixer el premi Josep Pla, Sota la pols, premi Sant Jordi del 1999, i també les dues últimes Lena (2002) i Cara d’àngel, premi Joanot Martorell del 2003.
Ha publicat dues obres de teatre que han estat representades, Platja negra (1999) i Antígona (2002). També ha conreat el gènere de la poesia, en bona mesura dins el paràmetres de la poesia oriental. D’aquesta activitat destaquen les seves versions de Matsuo Basho o Maurice Maeterlinck. I no es pot oblidar la seva vessant assagística, principalment sobre temes teatrals.
Jordi Coca ha treballat com a gestor cultural i com a professor d’arts dramàtiques. Les seves activitats al voltant d’aquest gènere s’han desenvolupat a l’Institut del Teatre. Així, ha dirigit teatre, especialment obres de Handke, Joan Brossa, Beckett i d’ell mateix. És col·laborador habitual de premsa i televisió, per a la qual n’ha fet guions com Tot art o Els museus, difosos per la Televisió de Catalunya.
Sobre el llibre:
Louise Un conte sobre la felicitat ens endinsa, a través d’una prosa morosa i suggerent, fins a la por que tots tenim a perdre el benestar. Una porfessora universitària, especialista en Maeterlinck, duu una vida amable i plenament feliç. S’adona que tots els que l’envolten han estat tocats per una mena o altra de dissort. Ella, en canvi, no té cap motiu per a la preocupació. La seva vida és perfecta. De sobte es descobreix un dubte lleu que li anirà creixent durant un viatge als Estats Units, on viu el seu pare. En els grans paisatges nord-americans, plens de sensualitat i de força, la Louise recupera antigues relacions i alhora revisa la seva vida actual a Barcelona. Personatges com el Bob, l’Ina, La Doreen, l’Albert, la Mercè, la Montserrat, el Toni, la mare, l’Eugene…, apareixen i desapareixen, creixen i es transformen a través del relat. A mesura que llegim, les emocions més tendres i la duresa més insospitada es barregen tan fàcilment com la terra i el cel. Però el veritable cor d’aquest conte sobre la felicitat és la incertesa, el riu amagat i negre que empeny la Louise fins al descobriment amarg d’una realitat diferent.
Aquest llibre va rebre el Premi de la Crítica catalana el 1993.
